Entrades

Alhora i jo

El gener del 2013, en donar-me de baixa de Solidaritat Catalana per la Independència, tancava un llarg període de militància política que havia començat exactament 23 anys abans, el 16 de gener del 1990, a la tarda, que vaig anar a l'antiga seu nacional d'ERC del carrer Villarroel de Barcelona a formalitzar la inscripció com a militant del partit republicà i de les seves joventuts. Dels 20 als 43 anys, més de mitja vida militant: fins el 2009 a ERC, uns quants mesos a Reagrupament, dos anys i mig a Solidaritat. En tots els casos, militàncies actives, sovint absorbents, de molt de temps de dedicació. Vaig deixar de militar coincidint, si fa no fa, amb l'inici del procés, que he contemplat des de la barrera de la xarxa abans coneguda com a Twitter, gaudint d'una independència que m'ha permès d’anar-hi posant cullerada. Twitter ha estat la vàlvula d'escapament de la meva vocació política, que mai no he perdut. Però 11 anys fan que t'acostumis a la llibertat d&#

Abstenció

Dues o tres setmanes abans de les passades eleccions municipals, ma mare (80 anys, quinta de l'Ernest Maragall) va amollar-me, en sec, que la majoria de les amigues i residents a Tarragona amb què queda per fer el cafè un parell de tardes cada setmana no pensaven anar a votar. Que n'estaven fartes, així en general: no es referien -o no tan sols- a la seva ciutat. Parlem de dones de la tercera edat (tirant cap a la quarta, que deia la difunta tieta Teresa, tia de la mare), votants sobiranistes fidelíssimes, membres de grups de whatsapp de la ceba amb profusió de vídeos, imatges, gifs i mems, i participants moltes d'elles -fins allà on el cos els ho permetia- en les més diverses mobilitzacions i performances indepes durant la dècada prodigiosa. Vaig aixecar una cella. Potser sí que l'abstenció independentista que uns quants començaven a predicar al twitter (amb no tant d'abast ni insistència com aquestes darreres setmanes, en la prèvia de les eleccions espanyoles del

Marta Rovira: el molinet del coiot i la catxa al descobert

Dissabte passat, 25 de març, Marta Rovira, secretària general d'ERC exiliada a Suïssa, va concedir una entrevista al programa "El Suplement" de Catalunya Ràdio. Mitja hora de retòrica política buida i avorrida, durant la qual va anar desgranant els principals llocs comuns del discurs polític del seu partit. L'entrevista no va remuntar ni quan li van fer preguntes més personals (adequades per a un programa de cap de setmana no centrat en l'actualitat política), com ara com va explicar a la seva filla, de només 7 anys aleshores, que havien d'anar-se'n a l'exili. La resposta va ser tan llarga i complexa que em va costar de seguir-la a mi, un adult ben granadet, o sigui que ni t'explico a una xiqueta petita. Però, enmig de l'entrevista, en què Rovira semblava calcular cada paraula, la dirigent d'ERC va deixar anar una petita bomba: va dir que el referèndum de l'1 d'octubre no havia tingut prou "legitimitat interna". Poca brom

Carril central o via morta?

En el darrer dels seus articles setmanals dels dissabtes , Eduard Voltas defensa un independentisme de "carril central", potent i majoritari, que contraposa amb el que fa "política grupuscular", feble i marginal. Exposada així, en fred, la disjuntiva que presenta el conegut editor no planteja gaires dubtes: tothom -que sigui independentista, és clar- ben segur que tria la primera opció. Una mica com allò de l'acudit sobre aquell lema de la revolució cubana, "¡Socialismo o muerte!", que sent algú que, sobresaltat, respon: "Socialismo, socialismo". L'article gira fonamentalment al voltant d'una afirmació del president Quim Torra, feta en la darrera entrevista concedida abans de ser forçat a deixar el càrrec: "He arribat a la conclusió que un dels obstacles per a la independència és l'autonomia". Voltas aprofita la frase per blasmar l'independentisme "grupuscular", que personifica en Reagrupament (RCat), del q

Els meus vots 2014-2019: vacuna contra el sectarisme

L'altre dia rumiava sobre els meus vots d'ençà que vaig cloure 23 anys de militància política, a començament del 2013, que coincideix si fa no fa amb l'inici del "procés" (cap a la independència?). Vaig recordar-los tots, i també els motius que em van portar a votar en cada ocasió el que vaig votar. No sé si repassar vots i motivacions tindrà cap interès per als lectors. A mi m'ha semblat que poden ser il·lustratius de les cabòries d'un votant independentista sense carnet, d'un "militant sense partit", com s'autodefineix el company de tants anys Xavier Almagro. I que se'n pot extreure, d'aquestes giragonses en el vot, alguna conclusió útil. Les primeres eleccions en les quals vaig votar sense carnet de partit a la butxaca des del llunyà 1989 (vaig fer-me militant d'ERC el gener del 1990) van ser les Europees del 2014. Vaig votar la candidatura d'ERC que encapçalaven Josep M. Terricabras i Ernest Maragall. Em va saber greu

L'autonomia, obstacle per a la independència?

En la darrera entrevista que va concedir abans de la seva inhabilitació com a president , el president Quim Torra va fer una afirmació que està portant cua: " He arribat a la conclusió que un dels obstacles per a assolir la independència és l’autonomia" . No era un titular efectista, sinó una citació textual. I, per si quedava algun dubte, Torra  la va repetir en el seu discurs de comiat, ja després de la ignominiosa sentència del Suprem espanyol. La frase ha fet parlar l'afició indepe a les xarxes. Alguns, per desqualificar-la, altres -entre els quals em compto- per donar-hi suport. Sí, crec que el president té raó, i que les institucions autonòmiques són un obstacle per a fer efectiva la ruptura radical que suposa la independència. Crec que en la darrera etapa -la que s'inicia el 21D del 2017- això s'ha anat fent evident, i que Quim Torra ens ha donat la raó a alguns que ja fa un cert temps que ho dèiem . I potser ell mateix també ja s'ho imaginava abans i

El meu vot

Demà votaré (bé, avui, que és ben entrada la matinada, quan escric això, però com que encara no he anat a dormir, doncs dic demà). Soc independentista i votaré a les eleccions espanyoles, malgrat que l'actuació en els últims temps dels partits independentistes no és que m'entusiasmi, com si diguéssim. I per què votaré ho va explicar l'altre dia la Marta Rojals a Vilaweb tan bé que només cal que em remeti a la seva brillant explicació . Però, quin partit votaré? Doncs votaré la CUP . I ho faré per primera vegada, amb els 50 anys que he fet enguany. Quan ja he traspassat el llindar de la maduresa, quan he assolit aquella edat en què l'inici del decliu físic s'associa amb una progressiva tendència a evolucionar políticament cap a tendències més conservadores, jo m'estrenaré en el vot a l'opció política que té els votants de mitjana d'edat més baixa, la que s'associa normalment amb la franja més jove -i combativa- de l'independentisme...Renovar-se