Carril central o via morta?

En el darrer dels seus articles setmanals dels dissabtes, Eduard Voltas defensa un independentisme de "carril central", potent i majoritari, que contraposa amb el que fa "política grupuscular", feble i marginal. Exposada així, en fred, la disjuntiva que presenta el conegut editor no planteja gaires dubtes: tothom -que sigui independentista, és clar- ben segur que tria la primera opció. Una mica com allò de l'acudit sobre aquell lema de la revolució cubana, "¡Socialismo o muerte!", que sent algú que, sobresaltat, respon: "Socialismo, socialismo".

L'article gira fonamentalment al voltant d'una afirmació del president Quim Torra, feta en la darrera entrevista concedida abans de ser forçat a deixar el càrrec: "He arribat a la conclusió que un dels obstacles per a la independència és l'autonomia". Voltas aprofita la frase per blasmar l'independentisme "grupuscular", que personifica en Reagrupament (RCat), del qual Quim Torra n'havia estat membre, i Solidaritat Catalana per la Independència (SI). Resulta que servidor -després de gairebé 20 anys de militància a ERC- va formar part de totes dues organitzacions, i, és clar, la desqualificació esbiaixada i de traç gruixut em va doldre, malgrat que jo mateix reconec els enormes defectes d'aquelles organitzacions i de qui les vam dirigir (en el meu cas, en rols secundaris, però no vull escapolir-me de la responsabilitat que em pertoqui), i per això vaig deixar-hi de militar fa molt de temps, quan vaig arribar a la conclusió que havien perdut cap mena d'utilitat política.

De fet, la política grupuscular no m'ha agradat mai. Fer política sense capacitat d'incidir realment en la realitat social, des de la marginalitat, sempre m'ha semblat una pèrdua de temps. Però encara trobo pitjor apuntar-te als "partits polítics clàssics", que diu Voltas, renunciant als principis, en nom del pragmatisme i la gestió. Per això vaig ser membre de RCat i de SI, però també per això m'havia fet militant, 20 anys abans, d'ERC, quan aquest partit comptava amb 3 diputats al Parlament (un menys dels que va obtenir SI el 2010), cap representació al Congrés i Senat espanyols i cap regidor en cap ciutat de més de 100.000 habitants del país, ni en pràcticament cap municipi metropolità, ni en la gran majoria de capitals de comarca. Poca cosa més que un grupuscle, vaja, però no em va ni tan sols passar pel cap de militar a un partit polític dels "grans" d'aleshores.

De fet, l'independentisme va ser un moviment polític extraparlamentari, fragmentat, marginal, barallat, dogmàtic i uns quants adjectius negatius més fins que ERC s'hi va convertir. Però reconèixer això no ens pot fer ni oblidar ni menysprear la tasca resistent i sovint heroica dels qui van mantenir la flama del projecte enmig de la indiferència o el rebuig generals dels "partits polítics clàssics" del moment. Al contrari, la gent que no va sucumbir als cants de sirena de les moquetes dels edificis oficials, els reservats de restaurants bons i les lloes dels mitjans de comunicació del moment perquè estaven entossudits en mantenir que el millor que podia passar als Països Catalans era convertir-se en un estat independent mereixen l'homenatge dels que hem viscut temps electoralment molt millors.

Tornant a RCat i a SI, Voltas oblida que el 2010, tots dos sumats, van obtenir 142.755 vots, més del 65% dels que va treure ERC (219.173), que van ser els destinataris de la major part dels prop de 200.000 vots que ERC va perdre en aquelles eleccions, en què també va perdre més de la meitat de diputats, baixant de 21 a 10. I això que les lluites caïnites pròpies de l'independentisme extraparlamentari havien primer fet entrar en crisi RCat, i després evitat que es conformés una candidatura unitària amb SI que, probablement, hauria obtingut bastants més vots dels que van obtenir per separat, i, en conseqüència, haurien fet empitjorar encara més el resultat d'ERC. Mesos més tard, a les eleccions municipals ERC no obtenia representació a cap municipi de més de 100.000 habitants del Principat...excepte a Barcelona, on van fitxar com a núm. 2 -ves tu quines coses- Joan Laporta, cosa que, també amb tota probabilitat, va fer que salvessin la presència al consistori pels pèls.

Els dos desastres electorals consecutius van obligar a plegar de líder d'Esquerra Joan Puigcercós, a qui va agafar el relleu un Oriol Junqueras que feia quatre dies que militava al partit, que representava un trencament radical amb l'ERC del tripartit i que va adoptar ràpidament un discurs i una estratègia, altre cop, nítidament independentistes. Per començar, a les eleccions espanyoles del 2011 hi va anar en coalició amb RCat (vet aquí!). Aquest gir d'ERC, juntament amb la conversió de CIU a l'autodeterminisme  i -és cert- a gruixuts errors propis, van acabar amb la trajectòria de SI el 2012.

Però igual que el moviment de les consultes que va començar a Arenys de Munt, la Plataforma pel Dret de Decidir -que es pot considerar un antecedent directe de l'ANC-, la pròpia evolució d'Òmnium, el treball municipalista de la CUP i altres organitzacions locals de l'esquerra independentista o la feina de tantes altres organitzacions independentistes més modestes van ser els catalitzadors de la conscienciació i la mobilització populars que va esclatar amb la sentència de l'Estatut,  SI i RCat van actuar d'esperó perquè els "partits polítics clàssics" (sobretot ERC) canviessin d'estratègia i assumissin que calia entrar en un procés independentista. I negar això és tan injust com desqualificar frontalment tot el que els partits parlamentaris han fet durant els anys del procés.

Després de l'estripada, Voltas intenta deixar en evidència que l'autonomia sigui un obstacle per a la independència. I assenyala que dir això és tant com renegar, entre altres, de l'ensenyament en català, el sistema sanitari, TV3 i Catalunya Ràdio i els Mossos (bé, diu "la policia de la Generalitat desarticulant una cèl·lula jihadista", perquè si digués "els Mossos atonyinant manifestants independentistes colze a colze amb la policia espanyola" no li hauria quedat tan rodó). Jo no crec que ni Quim Torra ni cap independentista amb dos dits de front no renunciï als fruits de l'autogovern, ni a la tradició catalanista iniciada al segle XIX i que passa per la Mancomunitat, la Segona República i el restabliment de la Generalitat, però Voltas necessita presentar com una colla de saltamarges els independentistes que s'oposen a l'acord pressupostari d'ERC amb el govern espanyol, la defensa del qual és el veritable objectiu de l'article, i li fot pel broc gros.

El president Torra volia dir (l'interpreto) una cosa que jo també penso: que l'entramat polític i administratiu de la Generalitat i el conjunt de normes aprovades pel Parlament de Catalunya en 40 anys s'incardinen en el marc de la Constitució espanyola del 1978, i que, per tant, funcionen com a salvaguarda d'aquest ordre constitucional quan algú, ni que siguin els líders polítics democràticament elegits a Catalunya, el vol superar. Que els Mossos d'Esquadra tenen com a primera missió "complir i fer complir en tot moment la Constitució, l'Estatut d'autonomia i la legislació vigent", (art. 11.1, apartat primer, de la Llei 10/1994, d'11 de juliol, de la policia de Catalunya - Mossos d'Esquadra), i que obligacions similars tenen el conjunt de funcionaris de l'administració autonòmica (perquè, no ho oblidem, aquesta és la seva condició: autonòmica).

Quim Torra no va fer més que amplificar el que alguns independentistes ja dèiem als anys 90: que el castell de cartes autonòmic que el pujolisme volia fer passar per una mena de protoestat era un decorat sense consistència, sense ni un gram de sobirania per prendre decisions en les grans qüestions de país, ni un ral a la caixa. Tot això s'ha anat fent evident amb els anys: amb la sentència de l'Estatut, amb l'escanyament financer, amb el 155, amb el control de les finances de la Generalitat, amb la censura prèvia del Parlament, amb la repressió de les mobilitzacions independentistes per part dels Mossos d'Esquadra. Si alguna cosa se li pot retreure al president Torra és no haver actuat en conseqüència amb les seves conviccions, més enllà d'una qüestió simbòlica que li va acabar costant el càrrec.

Trencar amb Espanya, doncs, és trencar amb l'autonomia. Perquè l'autonomia és Espanya. I perquè en el mateix moment que la independència sigui efectiva desapareixeran les institucions espanyoles a Catalunya, però també les institucions autonòmiques, en tots dos casos reemplaçades per institucions de la nova república. Totes dues en el mateix moment. I això no vol dir que l'endemà tanquem les escoles construïdes per l'autonomia, ni els CAP ni els hospitals ni TV3, com tampoc no dinamitarem els hospitals, els ports, els aeroports o les carreteres construïts a Catalunya per l'Estat espanyol.

I no, l'alternativa a aprovar a canvi de res -a canvi de morralla al cove, si es vol- uns pressupostos de l'estat que cada dia incrementa la seva repressió sobre l'independentisme no és la marginalitat. Llevat que es consideri que ERC ho era fins l'any passat, és clar. Perquè encara hi ha presos polítics a la presó, circumstància, que, també per a ERC, era fins no fa gaire una línia vermella per ni tan sols "negociar" uns pressupostos de l'Estat.

Al contrari, fomentar la inestabilitat política de l'estat repressor enforteix l'independentisme, com s'ha demostrat durant la darrera dècada, molt més que no pas concentrar-se en la gestió d'una administració autonòmica privada de les competències i els recursos bàsics per a revertir les greus dificultats socials i econòmiques que Catalunya viu de fa més d'una dècada i que s'han agreujat amb la irrupció de la Covid-19. I això no és incompatible amb gestionar de la millor manera possible els serveis que les institucions catalanes tenen transferits: de cap manera. Però sense oblidar-nos mai de denunciar cada dia que la manca de competències i de diners -dels diners que els catalans paguem en forma d'impostos i que no retornen- impedeixen d'actuar efectivament per millorar el benestar d'aquells que més necessiten l'auxili de l'administració, com la crisi econòmica conseqüència de la crisi sanitària ha posat cruament de manifest, especialment en alguns sectors d'activitat, com la restauració, el turisme i la cultura.

Vam fer l'1 d'octubre i vam proclamar la independència i no som independents. Cal reformular estratègies i tornar a traçar camins, això és innegable -i no és objecte d'aquest text, ja massa llarg-. Però deixar de banda el que ha fet créixer l'independentisme (la denúncia del maltracte de l'Estat espanyol a Catalunya, l'estratègia de radicalitat democràtica i d'aplicació efectiva del dret d'autodeterminació, amb permís o sense, la pedagogia dels avantatges de l'estat independent per a tots els ciutadans de Catalunya, especialment de les classes populars, la mobilització al carrer, més contundent com més greu ha estat l'agressió de l'estat...) no sembla que hagi de portar a cap carril central que ens acosti a la independència. Llevat que algú confongui carril central amb via morta, que no porta enlloc més que a quedar-nos unes quantes generacions més en el fangar autonòmic.