Abstenció

Dues o tres setmanes abans de les passades eleccions municipals, ma mare (80 anys, quinta de l'Ernest Maragall) va amollar-me, en sec, que la majoria de les amigues i residents a Tarragona amb què queda per fer el cafè un parell de tardes cada setmana no pensaven anar a votar. Que n'estaven fartes, així en general: no es referien -o no tan sols- a la seva ciutat. Parlem de dones de la tercera edat (tirant cap a la quarta, que deia la difunta tieta Teresa, tia de la mare), votants sobiranistes fidelíssimes, membres de grups de whatsapp de la ceba amb profusió de vídeos, imatges, gifs i mems, i participants moltes d'elles -fins allà on el cos els ho permetia- en les més diverses mobilitzacions i performances indepes durant la dècada prodigiosa.

Vaig aixecar una cella. Potser sí que l'abstenció independentista que uns quants començaven a predicar al twitter (amb no tant d'abast ni insistència com aquestes darreres setmanes, en la prèvia de les eleccions espanyoles del proper 23 de juliol) creixeria fort. Tot i que cap de les amigues de ma mare té perfil de twitter, és clar.

I així va ser. Els partits independentistes van perdre 300.000 vots (això comptant com a independentistes els vots a les llistes associades al PDECAT, que en la majoria de casos no es podia deduir que hi tinguessin cap vinculació, que si no serien més de 350.000). Sí que és veritat que els unionistes, en conjunt, en van perdre 200.000, però aquests 100.000 de diferència van ser decisius perquè els tres partits independentistes institucionals es deixessin pel camí desenes de regidors i un bon grapat d'alcaldies, que, en bona part, van anar a parar al PSC en capitals de comarca i ciutats importants, malgrat que els socialistes també van perdre, en conjunt, 55.000 vots.

La diferent intensitat de la pèrdua de vots dels partits el 28M no va ser casual. Mentre que ERC -que ha fet bandera de l'estratègia de la rectificació/rendició- es va deixar pel camí 300.000 vots respecte de les anteriors municipals (més d'1/3 part, poca broma), una CUP perduda en els seus debats indesxifrables per als mortals en perdia més de 40.000 (-25%, si fa no fa), i Junts -més combativa retòricament, tot i que igual d'obedient quant als fets- es quedava gairebé com estava (-5.000 vots) i assolia la 2a posició per darrere del PSC i per davant d'ERC (primera fa 4 anys), tot i que els 70.000 vots extres aportats per la candidatura de Trias a Barcelona (que no feia pas bandera de l'independentisme, que diguéssim) van ajudar a evitar-los un descens més pronunciat.

L'abstenció independentista ha causat un terrabastall polític. I aquesta constatació és la primera resposta als que dubten de la seva utilitat. Però, a més, la de les municipals va ser una abstenció espontània, fruit de l'afartament de molts votants independentistes, com les amigues de ma mare, que, com més anaven a les urnes i a les manis, menys cas semblava que els representants electes els feien. Per exemple, després d'anys que alguns opinadors sobiranistes de referència es lamentessin repetidament que els partits independentistes no havien arribat mai a la majoria de vots (donant per bo l'argument unionista que els independentistes érem una minoria beneficiada pel sistema electoral), el 52% dels vots vàlids assolits el 14F del 2021 han donat pas a la legislatura més decebedora en termes d'avanç cap a la independència d'ençà de l'inici del procés. Ho resumia el títol de l'article de Marta Rojals, que sovint diu les coses que jo penso millor de com les sabria dir jo mateix, "No és una campanya, és un procés natural".

I és que, en general, quan un votant és decebut per l'actuació del seu partit, té dues sortides: o vota un altre partit, o no vota. El problema de molts independentistes és que els tres partits que hem votat molt majoritàriament -sovint passant-nos d'un a l'altre- i que ens representen a les institucions ens han decebut tots tres, i que, com que no hem deixat de ser independentistes, no ens plantegem votar un partit que no en sigui. Per tant, la sortida natural és no votar (o el vot en blanc, o el nul, que sempre impliquen un esforç més gran, són més militants). Per cert, això és una molt bona notícia mirada des del moviment independentista en conjunt: seria molt pitjor que els votants independentistes emprenyats amb els "seus" partits passessin a votar partits unionistes. I aquest pas l'han fet molt poquets, segons es dedueix dels resultats, tot i que no seria estrany que, a les eleccions espanyoles, uns quants independentistes decebuts, conjunturalment, facin vot útil (sic) al PSC o a fins i tot a Sumar. La campanya de la por de l'arribada de l'extrema dreta espanyolista al poder, atiada per un sector de l'independentisme de partit, pot tenir perfectament aquest efecte, perquè, posats a seguir aquesta lògica, l'únic partit que pot derrotar el PP és el PSOE, l'únic govern alternatiu al de PP-Vox és el de PSOE-Sumar.

Els sectors més polititzats -Twitter Catalunya com a paradigma- han anat clarament a remolc de l'abstenció del 28M. Fins pocs dies abans de les eleccions no se'n va començar a parlar, i fins que se'n van comprovar l'abast i els efectes sobre el discurs dels partits -Gabriel Rufián piulant en català, on s'és vist!- no van generalitzar-se les crides abstencionistes entre els sectors tuitaires més inflamats. Per això l'erren els qui centren l'anàlisi en una "campanya" abstencionista promoguda per pèrfides forces de l'independentisme més morrofortista, tant per a apropiar-se-la com per a disparar-hi en contra. Al contrari, entre els activistes hiperpolititzats hi ha molta divisió al respecte, com s'ha comprovat en la -maldestra- consulta interna de l'ANC sobre la qüestió.

Pel que fa a la reacció dels partits independentistes, després de l'ensurt inicial la cosa s'ha quedat en la retòrica, menys agressiva contra els altres partits de l'espai, més amable en les formes, amb més crides a la unitat. Però, a l'hora de la veritat, el festival de pactes de Junts i ERC (i en algun cas de la CUP) amb el PSC a municipis, consells comarcals i diputacions ha demostrat novament que els partits es mouen primer que res per a aconseguir el màxim de cadires i sous, que els dos principals partits independentistes es continuen professant una tírria infinita i que, sense un correctiu encara més sever a les urnes, no rectificaran aquesta tirada que sembla irresistible.

Què vol l'abstencionista? Doncs primer que res castigar els partits que l'han decebut. Aquí i a la Xina Popular, que diria aquell -si s'hi pogués votar-. Obligar-los a rectificar. Que tornin a ser votables als seus ulls. I això els partits només ho fan si perden vots, i, amb els sufragis, cadires i jornals a final de mes. I si això implica que l'unionisme avança i guanya quotes de poder al país? Doncs no és que els indepes abstencionistes ho desitgin, però sí que ho admeten com un dany colateral inevitable. I això no és incompatible amb indignar-se davant de jugades unionistes com les protagonitzades per socialistes, comuns i populars a l'Ajuntament de Barcelona (i aquí discrepo de Marta Rojals). Al contrari, la [segona part de la] conxorxa unionista barcelonina molts abstencionistes la poden fer servir d'argument contra l'actuació dels partits, ja que és una demostració més que, per més que els independentistes es "moderin", via taules de diàleg o candidats convergents o com sigui, l'unionisme no perdona, té molt clar que és allò més important i va a totes.

L'abstencionisme independentista, això sí, és un estadi passatger. O aspira a ser-ho, més ben dit. Els abstencionistes volen tornar a anar a votar tan aviat com puguin. Que vingui el gir de timó dels partits, com el d'ERC el 2011, després de perdre més de la meitat de diputats al Parlament i quedar-se fora de tots els ajuntaments de més de 100.000 habitants del país tret del de Barcelona in extremis i gràcies a incorporar Joan Laporta, com el de la CIU de Mas el 2012 després de deixar-se 12 diputats en les eleccions que havia convocat per a obtenir la majoria absoluta. I, si no arriba (personalment soc pessimista), que vingui una nova opció política -que sigui seriosa, no un aplec dels més freaks de cada casa, és clar- que proposi el conflicte institucional i afavoreixi la tornada als carrers, i que ofereixi el camí d'inestabilitat política i confrontació democràtica que ens va dur fins a l'octubre del 2017, quan la tremolor de cames dels dirigents va fer que tot plegat s'ensulsís. No hi ha camí cap a la independència tranquil, institucional i acordat. Amb Espanya, no. Espanya només anirà a la negociació real -si mai hi va- forçada per una situació com la de la tardor del 17 -o la del 19- corregida, augmentada i sostinguda en el temps.

A un malalt de la política li costa d'abstenir-se. Espera amb delit el dia de les eleccions: va a votar amb el sobre entre les dents, segueix l'escrutini al seu col·legi en directe mentre es connecta obsessivament al recompte general, fa sumes i restes per veure com els ha anat als nostres i als altres, se'n va a dormir a les tantes mirant els resultats del poble d'on era l'àvia, de la ciutat on treballa, del barri on vivia quan estudiava, d'aquella comarca on sempre arrasem i d'aquella ciutat dormitori que ens costa...Un malaltó com jo va votar (ERC!) fins i tot a les passades municipals, malgrat que ja piulava a favor de l'abstenció: "és que és al poble, i l'alcalde ho fa molt bé, i es vota la persona". No moure's de casa el dia de les eleccions no serà fàcil, però farem el cor fort. Perquè aviat puguem tornar a sortir a votar amb aquell entusiasme. Perquè el país se'n surti, aquest cop de debò.