Els meus vots 2014-2019: vacuna contra el sectarisme

L'altre dia rumiava sobre els meus vots d'ençà que vaig cloure 23 anys de militància política, a començament del 2013, que coincideix si fa no fa amb l'inici del "procés" (cap a la independència?). Vaig recordar-los tots, i també els motius que em van portar a votar en cada ocasió el que vaig votar. No sé si repassar vots i motivacions tindrà cap interès per als lectors. A mi m'ha semblat que poden ser il·lustratius de les cabòries d'un votant independentista sense carnet, d'un "militant sense partit", com s'autodefineix el company de tants anys Xavier Almagro. I que se'n pot extreure, d'aquestes giragonses en el vot, alguna conclusió útil.

Les primeres eleccions en les quals vaig votar sense carnet de partit a la butxaca des del llunyà 1989 (vaig fer-me militant d'ERC el gener del 1990) van ser les Europees del 2014. Vaig votar la candidatura d'ERC que encapçalaven Josep M. Terricabras i Ernest Maragall. Em va saber greu no poder votar l'ara conseller Ramon Tremosa, llavors candidat independent de CIU, a qui conec personalment i aprecio, però el fet que dugués de núm. 2 de la candidatura -després d'una dura controvèrsia- un membre de la Unió de Duran i Lleida (Francesc Gambús, tristament i prematurament desaparegut no fa pas gaire) m'ho feia impossible, al contrari que el 2009, el primer cop que Tremosa va presentar-se, quan jo tot just m'havia donat de baixa d'ERC, que presentava com a candidat a aquelles eleccions Oriol Junqueras. Aquell cop vaig votar Tremosa, i tot i que també hauria votat de gust el candidat del que va ser el meu partit durant  més de19 anys, però no volia, de cap manera, avalar l'aposta pel segon tripartit (l'estratègia de la "pluja fina") que llavors feia ERC.

El 2015, al maig, hi va haver eleccions municipals. I vaig votar ERC, com he fet sempre d'ençà del 1995, any en què jo mateix vaig promoure la formació de la primera candidatura del partit a la Secuita, el meu poble. De fet, ERC sempre ha guanyat des d'aleshores, i sempre ho ha fet per majoria absoluta, excepte la primera vegada, que va guanyar (4 regidors de 9) sense majoria. I sempre ha mantingut l'alcaldia llevat d'un desafortunat parèntesi de mesos el 1996-97. De fet, durant 6 anys llargs (1997-2003) l'alcaldia la vaig ocupar jo mateix. Aquell 2015, ERC va guanyar sense passar angúnies, com si diguéssim: dels 9 regidors, se'n va endur 8, i l'altre va ser per a CIU.

El 27 de setembre del 2015 hi va haver eleccions al Parlament. Les que van presentar-se com a "plebiscitàries" per part de l'independentisme. Hi va concórrer JxSí, i vaig votar la candidatura que, a la demarcació de Tarragona, encapçalaven Germà Bel i Montserrat Palau.

Tres mesos més tard, en vigílies del Nadal del 2015, hi va haver eleccions generals espanyoles. Rajoy va perdre la majoria absoluta, a Catalunya hi van guanyar els comuns i jo vaig votar ERC, que presentava com a cap de files, per primer cop, Gabriel Rufián. En aquells moments, a mi m'era bastant indiferent votar ERC o Democràcia i Llibertat (la marca convergent d'aquelles eleccions), i vaig optar per ERC perquè, tenint tots dos partits assegurat l'escó a la demarcació de Tarragona, hi havia alguna remota possibilitat que ERC n'obtingués un segon, i em va sembla oportú de fer vot útil en aquest sentit. No va ser així, i finalment, a Tarragona, hi va haver un sèxtuple empat a 1 diputat (Comuns-ERC-PSC-DiL-Cs-PP).

Al Senat (i aquesta explicació val per a les quatre eleccions espanyoles d'aquest cicle, amb alguna excepció puntual per votar un amic candidat de JxCat) també vaig votar ERC, perquè el sistema majoritari de votació d'aquesta cambra fa que el partit més votat al Congrés en cada província obtingui, generalment, 3 dels 4 senadors per la demarcació, quedant el restant per al segon més votat. Els altres partits, ni que obtinguin representació al Congrés, no n'obtenen al Senat, normalment. I entre els Comuns i ERC (que es disputaven el primer lloc a Tarragona el 2015 i el 2016) o entre el PSC i ERC (el 2019 i el 2020), doncs per a mi la tria no presenta cap dubte.

El juny del 2016 van repetir-se les eleccions espanyoles, en no haver-se aconseguit la investidura de cap candidat com a president, i jo vaig canviar de vot, també per un sentit tàctic: les enquestes amenaçaven de deixar Convergència sense escó a Tarragona, mentre que asseguraven el d'ERC (que, tanmateix, no podia aspirar a assolir-ne un segon). Per tant, aquest cop vaig votar els convergents (en l'única ocasió que van presentar-se només amb les sigles CDC en tota la seva història). I van salvar el diputat, malgrat una certa baixada. I a Tarragona es va repetir el sèxtuple empat a 1, només amb algun canvi d'ordre entre els partits (Comuns-ERC-PSC-PP-CDC-Cs).

El desembre del 2017 hi va haver les eleccions al Parlament de Catalunya del 155. I jo vaig votar JxCat, convençut que el vot al president Puigdemont era el que més mal feia als aparells de l'estat espanyol, que ja l'havien situat com a enemic públic núm. 1, i perquè observava en ERC certes vacil·lacions en el discurs que prefiguraven un canvi d'estratègia (cap a l'"eixamplament de la base") amb el qual hi estic molt en desacord i considero autonomista a la pràctica. Em semblava, a més, que l'ampliació de l'antic espai convergent amb independents situats en posicions desacomplexadament independentistes i socialment progressistes, era una bona aposta de futur.

L'abril del 2019 hi va haver eleccions generals espanyoles. Profundament decebut amb l'actuació dels dos partits independentistes majoritaris, que havien renunciat a la pràctica -uns i altres- a la restitució del govern destituït pel cop d'estat del 155, vaig votar el Front Republicà, malgrat les nul·les possibilitats que les enquestes els donaven d'obtenir representació per Tarragona. Però aquest vot va evitar que hagués hagut de fer un vot a contracor. (Aclareixo en aquest punt que l'abstenció només la contemplaria si hi cridessin els partits i les entitats independentistes, com a moviment de masses, i que en qualsevol altre cas prefereixo votar un partit independentista sense ganes que afavorir amb la meva abstenció l'unionisme).

El juny de l'any passat hi va haver eleccions municipals i al Parlament Europeu. A les municipals vaig votar, com sempre, ERC, que va tornar a obtenir 8 dels 9 regidors de l'ajuntament (tot i que aquest cop no hi va haver llista de l'antic espai convergent i el regidor restant se'l va endur una llista fantasma del PP). Al Parlament Europeu vaig votar JxCat, la llista encpaçalada per Puigdemont, Comín i Ponsatí (com em venia de gust votar Ponsatí!) a qui la Junta Electoral Central Espanyola va arribar a prohibir presentar-se com a candidats. Només aquest ja era motiu suficient per a votar-los.

Finalment, el 10 de novembre del 2019, la quarta vegada que votava aquell any i la primera que ho feia després d'haver fet 50 anys, votava la CUP per primer cop. Sobre els motius que em van portar a fer-ho vaig escriure aquest post.

Més enllà de l'exercici memorístic, aquest post no pretén ser una reivindicació dels vots que vaig dipositar en cada moment, ni dels motius que em van dur a fer-ho. Només pretenc fer palès un exemple, com n'hi deu haver tants, de votant independentista que no sempre vota la mateixa opció. I també contrarestar el sectarisme que tan sovint observem els usuaris assidus de les xarxes socials en els perfils (sovint anònims) que porten la samarreta del partit permanentment posada. I que, ara que s'acosten eleccions, es fa particularment -i emprenyadorament- visible.