Alhora i jo

El gener del 2013, en donar-me de baixa de Solidaritat Catalana per la Independència, tancava un llarg període de militància política que havia començat exactament 23 anys abans, el 16 de gener del 1990, a la tarda, que vaig anar a l'antiga seu nacional d'ERC del carrer Villarroel de Barcelona a formalitzar la inscripció com a militant del partit republicà i de les seves joventuts. Dels 20 als 43 anys, més de mitja vida militant: fins el 2009 a ERC, uns quants mesos a Reagrupament, dos anys i mig a Solidaritat. En tots els casos, militàncies actives, sovint absorbents, de molt de temps de dedicació.

Vaig deixar de militar coincidint, si fa no fa, amb l'inici del procés, que he contemplat des de la barrera de la xarxa abans coneguda com a Twitter, gaudint d'una independència que m'ha permès d’anar-hi posant cullerada. Twitter ha estat la vàlvula d'escapament de la meva vocació política, que mai no he perdut. Però 11 anys fan que t'acostumis a la llibertat d'opinió absoluta que et permet no tenir un carnet de partit a la butxaca i al temps guanyat per a la vida privada, i, amb 54 anys, ja m'havia fet la idea que seria així per sempre.

Però fa uns mesos la Clara Ponsatí i el Jordi Graupera, a qui no coneixia personalment, van convidar-me a dinar a Barcelona. Vam parlar més de mi -només em coneixien del Twitter- que no pas d'ells -jo n'havia seguit la trajectòria, naturalment, i llegit llibres i articles- i del projecte polític que volien llençar, que llavors només tenien dissenyat molt esquemàticament. La conversa va ser agradable i còmplice, com si ens coneguéssim de fa més temps, però jo els vaig deixar clar que la meva etapa militant l'havia deixat enrere, que no em veia implicat al màxim en l'activitat política de nou i que, si el que buscaven era "el seu home a Tarragona", jo no ho seria, pels motius personals que he exposat i perquè creia que el que tocava era que el nou independentisme estigués encapçalat per gent jove i preparada, i sense una activitat política anterior tan intensa -tot i que modesta- com la meva.

Això sí, els vaig dir que si els calia un cop de mà els el donaria. Perquè la seva proposta de regeneració de l'independentisme m'atreia, perquè coincidia amb el seu projecte d'independentisme sense renúncies i de bon govern, basat en un pensament fort, ben estructurat. Perquè creia que el país necessitava una alternativa als partits del procés que no passés per l'abstenció, justificada però eixorca, com la que jo mateix vaig practicar, per primer cop, a les eleccions espanyoles de l'any passat.

Tot just convocades les eleccions, vaig enviar un missatge al Jordi Graupera, recomanant-li que no es presentés, que ell era jove i que aviat passaria un altre tren, atesa la inestabilitat crònica de la política catalana, que fa 14 anys que no veu acabar completa una legislatura. Sabia, pel poc que l'havia conegut, que faria com si sentís ploure.

Efectivament, em va contestar tal com jo m'esperava (de fet, aquell matí ja ho havia avançat a una entrevista a TVE que li va fer Gemma Nierga hores abans que el president Aragonès convoqués les eleccions, que jo encara no havia vist perquè a aquella hora treballo), i jo li vaig respondre amb una locució llatina: "Audaces fortuna iuvat", la sort somriu als valents.

Al cap de pocs dies, el Jordi em va demanar de fer de representant a la Junta Electoral Provincial de Tarragona i que anés a la llista ("dels últims, perquè si et dic d'anar dels primers ja sé que em diràs que no"). Vaig respondre que sí a totes dues coses, me'n vaig anar a Polònia a visitar ma filla gran, que hi està d'Erasmus, per Setmana Santa, i en tornar vaig començar la campanya electoral amb menys mitjans i més improvisada i precipitada que em puc imaginar, però també una de les més vibrants, il·lusionants i entusiastes que soc capaç de concebre.

Veia amb simpatia Clara Ponsatí per la seva fermesa, coherència i determinació, concentrades en el seu solitari vot en contra quan el president Puigdemont va sotmetre a votació dins del govern la suspensió de la DUI l'octubre del 2017, situació que va donar lloc al seu cèlebre "anàvem de farol" (tot i que la retòrica 1a persona del plural s'ha fet servir deshonestament per a atacar-la a ella). De Graupera me n'agradava la claredat d'idees i la capacitat de formular els diagnòstics justos i els tractaments adequats respecte dels problemes del país. Ara bé, la meva experiència entre la classe política catalana em feia concloure que eren precisament aquestes virtuts -que parlessin clar i que posessin tants dits a tantes nafres- les que els garantien que no tindrien cap mena de futur en el sistema de partits català.

El projecte incipient d'Alhora és, primer que res, el mirall que reflecteix la imatge del rei nu del processisme català, i fa la crítica clau als errors fatals del 2017 (Graupera va prevenir que no es cometessin el mateix vespre de l'1 d'octubre) i del 2018 (el ball de candidats fins que en van trobar un d'acceptable per a la justícia espanyola, malgrat que tots els partits independentistes s'havien presentat amb la promesa de la restitució del govern il·legalment deposat per l'aplicació del 155). Però un projecte polític no pot conformar-se a assenyalar els mals del passat: el defineixen, sobretot, la manera de fer i les propostes que dibuixen un horitzó per al futur. Personalment, una i les altres m'agraden.

M'agrada que els impulsors d'Alhora siguin gent jove (amb Clara Ponsatí fent de "trencagels", segons la seva definició), amb un nivell de preparació important, que fa que el partit hagi estat capaç d'elaborar un manifest electoral a partir de sis grans eixos que -si bé, com és natural, no té el nivell de detall del programa d'un partit consolidat i ben implantat al territori- fa propostes ben fonamentades respecte d'alguns dels reptes principals del país, i que ja ha aconseguit situar-ne una al centre del debat electoral. La doble xarxa escolar per a aconseguir l'educació plenament en català dels alumnes les famílies dels quals així ho vulguin, superant el model de falsa immersió actual -que constitueix, a la pràctica, un instrument de castellanització i un agent actiu del retrocés social del català- ha estat l'única proposta que ha aconseguit situar-se al centre del debat de la campanya electoral fins el moment, cosa que venint d'un partit extraparlamentari i acabat de néixer té un mèrit enorme, i s'explica per la qualitat professional dels seus autors -de les seves autores, per a ser exactes, perquè són majoritàriament dones-. Els únics dies del període electoral en què la notícia principal no han estat els retrets i les desqualificacions entre partits i candidats o les jugades [mestres] propagandístiques d’alguns líders polítics van ser els dies en què Alhora va llençar la seva proposta sobre el català al sistema educatiu.

Per cert, mentre acabo d'escriure aquestes ratlles Alhora ha llençat una segona proposta electoral d'impacte, en aquest cas de l'àmbit socioeconòmic: apujar dràsticament la taxa turística per tal de frenar el creixement descontrolat d'aquest sector, que genera pobresa i precarietat i atrau mà d'obra barata mentre milers de joves ben preparats se'n van del país cada any, o tenen una feinada per a poder treballar en allò per al qual s'han preparat i accedir a drets tan elementals per a menar una vida digna com l'habitatge. Un cop més, Alhora va a l'arrel dels problemes que causen la decadència nacional i social de Catalunya.

També m'agrada que els capdavanters d'Alhora tinguin els peus a terra i no venguin fum. Que plantegin Alhora com un projecte a llarg termini, que tirarà endavant independentment dels resultats del 12 de maig. La convocatòria electoral va agafar el partit acabat d'anunciar, sense temps d'haver-ne fet ni tan sols la presentació i va estroncar el procés de constitució i implantació territorial que tenien previstos per als propers mesos, i els impulsors admeten amb franquesa que, en aquestes condicions extremes, obtenir representació electoral seria una autèntica heroïcitat, a la qual, per descomptat, no renuncien, perquè facilitaria enormement l'expansió futura del missatge del partit i canviaria radicalment el panorama polític de l'independentisme i del país. I m'agrada, és clar, que el partit es financi de forma transparent, mitjançant una campanya de crowdfunding que recull donacions -la majoria modestes- de la gent que simpatitza amb el que Alhora proposa.

M'agrada, per acabar, el grup de voluntaris (Alhora encara no té militants) amb qui treballo a la candidatura. Professionals, activistes, gent del món de l’ensenyament i la cultura, d'edats diverses, independentistes insubornables i d'acusada sensibilitat social, que fan que una persona d'esquerres com jo se senti molt a gust en un projecte que, com a independentista, vol ser transversal, però que atrau, per norma general, gent d'una clara sensibilitat progressista.

Pel que fa a mi, no he decidit el grau d'implicació futura amb el projecte. La malaltia de la política, malgrat els llargs anys sense militar, no l'he acabada de superar, em neguiteja l'atzucac a què els partits parlamentaris han portat l'independentisme set anys després de la fita històrica del referèndum de l'1-O, i penso que un revulsiu que superi les dinàmiques d'estancament del moviment i decadència del país és absolutament necessari. Però, a punt d’enfilar la recta final de la meva carrera professional i havent-me acostumat a gaudir del temps lliure que l'activisme polític em robava, no em veig tornant a militar amb la intensitat dels vells temps.

No sé si el vespre del 12 de maig podrem celebrar l'èxit immediat que mereix aquest projecte tot just nat. Sí que tinc clar que continuarà i reeixirà, per la qualitat de les seves propostes i la brillantor dels seus impulsors, i també perquè la necessitat de regeneració de l'independentisme s'acabarà imposant. I no trigarà gaire. I el país ho agrairà.