Marta Rovira: el molinet del coiot i la catxa al descobert

Dissabte passat, 25 de març, Marta Rovira, secretària general d'ERC exiliada a Suïssa, va concedir una entrevista al programa "El Suplement" de Catalunya Ràdio. Mitja hora de retòrica política buida i avorrida, durant la qual va anar desgranant els principals llocs comuns del discurs polític del seu partit. L'entrevista no va remuntar ni quan li van fer preguntes més personals (adequades per a un programa de cap de setmana no centrat en l'actualitat política), com ara com va explicar a la seva filla, de només 7 anys aleshores, que havien d'anar-se'n a l'exili. La resposta va ser tan llarga i complexa que em va costar de seguir-la a mi, un adult ben granadet, o sigui que ni t'explico a una xiqueta petita.

Però, enmig de l'entrevista, en què Rovira semblava calcular cada paraula, la dirigent d'ERC va deixar anar una petita bomba: va dir que el referèndum de l'1 d'octubre no havia tingut prou "legitimitat interna". Poca broma: un dels elements centrals de l'argumentari espanyolista, que afirma que la no participació al referèndum de la gran majoria de contraris a la independència li lleva legitimitat. A això l'independentisme sempre hi havia respost, amb raó, que la participació al referèndum era lliure, voluntària, com a tots els processos electorals en democràcia, i que els vots no emesos no s'hi comptaven, sense que això permetés qüestionar la legitimitat del procés. A més, abans del referèndum s'havia disposat una campanya electoral en què els partidaris del No hi podien participar en igualtat de condicions amb els del Sí, i el govern i l'administració catalanes havien mantingut una estricta neutralitat en el procés.

L'endemà, Marta Rovira reblava el clau en un fil de twitter, en el qual rebaixava l'1-O a "acte de desobediència civil" (en la línia de la posició tradicional dels Comuns, per exemple), ratificava -suavitzant-lo- el comentari del dia abans tot dient que cal sumar més gent al projecte independentista, (el que seria "eixamplar la base", vaja), i acusava sense anomenar-lo l'independentisme unilateralista de negar la realitat i no haver actuat mai en conseqüència "des del mateix 1-O a la nit i durant 5 anys".

Naturalment, les xarxes de seguida li van recordar que això entrava en contradicció flagrant amb el que ella mateixa deia ja no abans de l'1-O, sinó fins i tot en les setmanes immediatament posteriors, en què proclamava la plena validesa del mandat democràtic de l'1-O, s'oposava a la convocatòria d'eleccions autonòmiques i reclamava anar cap a la república sense dilacions. Unes manifestacions que encaixen amb diversos relats que circulen sobre els esdeveniments darrere del teló aquell octubre, que la situen a ella en tot moment mantenint les posicions més abrandadament partidàries de fer efectiu el mandat del referèndum.

Les manifestacions de Marta Rovira confirmen un cop més que el discurs públic d'ERC des de l'octubre del 2017 ha girat com un mitjó sense que s'hagi fet la pertinent autocrítica, molt severa, sobre el motiu que va portar als dirigents d'aquest partit (tot i que no només a ells, és clar) de vendre a la població un seguit de missatges que coincidien a assenyalar que, a partir de la constatació que l'estat espanyol mai no voldria negociar un referèndum d'autodeterminació pactat (plenament vigent, per cert), el de l'1-O seria vàlid i vinculant, i que les coses estaven més o menys preparades per a fer-ne efectiu el resultat, al seu discurs actual, resumit en les piulades de Marta Rovira. A falta de cap explicació lògica, s'arriba a una conclusió per a mi indiscutible: els ciutadans de Catalunya, especialment els partidaris de la independència, vam ser víctimes d'un engany monumental per part dels dirigents polítics independentistes.

No soc el primer que hi arriba, a aquesta conclusió, evidentment. L'escriptor Francesc Serés n'ha fet una novel·la i tot, amb l'explícit títol "La mentida més bonica", en què una parella de professors d'institut, activistes independentistes convençuts i envoltats per un entorn familiar, professional i d'amistats també compromès amb el procés (mirall en què es poden veure reflectits tants milers de catalans), es fan una colla de preguntes doloroses després que el fracàs de tot plegat s'hagi revelat com a incontrovertible. Per la seva banda, l'exconsellera i eurodiputada Clara Ponsatí -tan d'actualitat aquesta setmana- va deixar anar aquella frase lapidària, amb castellanada inclosa: "anaven de farol". Però és que, a més, la pràctica totalitat de dirigents independentistes jutjats al Tribunal Suprem espanyol van reconèixer a les seves declaracions que l'objectiu de l'1-O no era fer realitat la independència, sinó forçar una negociació amb l'estat espanyol.

Tot el procés, d'ençà que la manifestació de l'11 de setembre del 2012 li va donar el tret de sortida (hi havien hagut actes precursors molt importants amb anterioritat que van fer possible aquest inici, no ho ignoro), és, per part dels dirigents polítics, com una cursa endavant en bicicleta en què no poden parar de pedalar, perquè si no cauen. O, per seguir la brillant imatge de Francesc Serés a "La mentida més bonica", com el coiot dels dibuixos animats que fa el molinet amb les potes suspès a l'aire, i que, quan s'adona que no té res a sota, para en sec i cau al buit.

Artur Mas havia arribat al poder el 2010 amb una programa que tenia com a principal proposta el "pacte fiscal": una millora del sistema de finançament de Catalunya que l'acostés al sistema de concert dels territoris bascos. Els seus primers temps al govern, marcats per les retallades conseqüència de la crisi econòmica galopant, van reproduir l'esquema clàssic del pujolisme: el soci prioritari de Mas, que governava en minoria, era el PP d'Alicia Sánchez-Camacho, amb qui va aprovar els pressupostos de la Generalitat dels anys 2011 i 2012.

Però la manifestació de la Diada del 2012 ho va capgirar tot: Mas va veure el perill que el carrer el sobrepassés, i va viatjar al cap d'uns quants dies a Madrid a reclamar a Rajoy el pacte fiscal, del qual aquest, com era previsible, no en va voler ni parlar. Immediatament després, i amb l'alè del milió llarg de manifestants independentistes al clatell, Mas va començar a pedalar, i va convocar unes eleccions en què CIU proposava la convocatòria d'una consulta sobre l'estatus polític de Catalunya, formulant per primer cop en la seva història un programa autodeterminista.

Per la seva banda, ERC també havia posat en marxa la seva bicicleta, i, sota el nou lideratge d'Oriol Junqueras -havia arribat a la secretaria general del partit el 2011- deixava enrere l'etapa dels tripartits i tornava a fer un discurs netament independentista que li permetia més que doblar resultats: de 10 a 21 diputats. I, per l'esquerra i des de baix, emergia la CUP, que es presentava per primera vegada a unes eleccions al Parlament i obtenia 3 diputats. Uns i altres oferien més pedigrí independentista que no pas CIU, que, imprevistament i malgrat el viratge sobiranista, baixava de 62 a 50 diputats. Calia continuar pedalant, i més de pressa.

Les enormes manifestacions de cada any de la Diada, la creixent força de les entitats independentistes (fonamentalment l'ANC i Òmnium) i els estudis demoscòpics que mostraven la creixent proporció de ciutadans de Catalunya partidaris de la independència van fer que, entre el 2012 i el 2017, els partits, sobretot CDC/PDECAT i ERC, es llencessin a pedalar desenfrenadament per no perdre el favor del públic. La consulta no vinculant del 9N (que ERC va exigir fins l'últim moment que en fos, de vinculant), la formació de Junts pel Sí, que va proposar Artur Mas en un moment que ERC encapçalava les enquestes i que Junqueras va acceptar -després de resistir-s'hi molt- quan semblava que el seu partit perdia pistonada i CIU en recuperava, les eleccions del 27S amb una DUI a 18 mesos al programa, el canvi sobre la marxa del "full de ruta" (una expressió ben típica dels anys del procés, com "estructures d'estat") per a introduir-hi el referèndum...ningú no podia parar de pedalar, perquè si no cauria i el partit rival el deixaria enrere irremissiblement.

Quan ens acostàvem al moment decisiu, van començar a fer-se visibles símptomes del buit sota els peus dels ciclistes. L'estiu del 17 van deixar el govern quatre consellers del PDECAT, que començaven a espantar-se que la cosa estigués anant massa lluny, i tingués conseqüències penals per a ells. Els dies immediatament anteriors al referèndum vam tenir les declaracions de Jordi Sànchez (llavors president de l'ANC) dient que un milió de votants seria un gran èxit, o que l'important era que hi hagués cues de ciutadans brandant les paperetes de vot a les portes dels col·legis electorals...I encara no coneixíem la conversa entre dirigents d'ERC que va transcendir anys més tard arran de les escoltes d'un sumari judicial, en què Lluís Salvadó reconeixia que no hi havia res de preparat per a la independència.

Després de l'1-O, el buit als peus del coiot es va fer evident. No es va complir la Llei del referèndum (art. 4.4), que preveia la declaració d'independència en 48 hores si el Sí guanyava, es va aturar la mobilització permanent (acampada a la Gran Via barcelonina) el vespre del 3 d'octubre, es va suspendre la declaració d'independència el dia 10 i es va acabar proclamant "a la remanguillé" el 27, mitjançant una declaració mai publicada al diari oficial, i que, com és sabut, no va comportar ni tan sols la baixada de la bandera espanyola del Palau de la Generalitat. Pocs dies més tard, mig govern es lliurava a la justícia espanyola i l'altre mig se n'anava a l'exili, sense que cap dirigent, pel que sembla, ni tan sols es plantegés d'encapçalar la defensa de la república proclamada, al costat del poble que ocupava els carrers. És davant de tot aquest panorama que Clara Ponsatí va adonar-se que tot plegat era una catxa, i va enfilar també el camí de l'exili.

Després de l'octubre del 17, els dirigents nostrats han continuat fent veure que pedalaven, però la bicicleta estava espatllada, sense cadena ni res, i, per tant, no anava enlloc. El principal objectiu era que cap dirigent polític més anés a presó (i que els que hi eren en sortissin). Per això ERC va suspendre el Ple del Parlament per a la reelecció de Carles Puigdemont, per això Junts va acceptar la situació tot proposant fins a 3 candidats alternatius (Sànchez, Turull, Torra) fins que va trobar-ne un d'acceptable per a la justícia espanyola, per això el Tsunami Democràtic va tornar a treure centenars de milers de persones al carrer la tardor del 2019, entre elles milers de joves (ara tan enyorats en les mobilitzacions independentistes) d'actitud combativa, per acabar deixant-los penjats miserablement, una bona colla dels quals amb acusacions penals sobre els seus caps. Per això la negociació dels indults, i la taula de diàleg (de què ERC fa bandera, però que va començar Quim Torra, no ho oblidem), i les negociacions cada cop més a la baixa. I espera't.

Acabo. Les declaracions de Marta Rovira negant legitimitat al referèndum de l'1-O, en línia, com he dit en començar, amb l'argumentació unionista, tenen una virtut: fan evident l'engany (si no hi havia prou proves fins ara), il·luminen l'estança on els jugadors de pòquer feien la catxa, on s'obre el buit sense fons en què va caure el coiot quan va deixar de fer el molinet, demostren que l'independentisme només té futur si renova totalment projectes i dirigents, apartant de la primera fila els líders de l'octubre del 17, i segurament també els partits que el van protagonitzar (sempre tan renuents a la renovació). No, si encara li haurem de donar les gràcies, al lapsus de Marta Rovira.