L'autonomia, obstacle per a la independència?

En la darrera entrevista que va concedir abans de la seva inhabilitació com a president, el president Quim Torra va fer una afirmació que està portant cua: "He arribat a la conclusió que un dels obstacles per a assolir la independència és l’autonomia". No era un titular efectista, sinó una citació textual. I, per si quedava algun dubte, Torra la va repetir en el seu discurs de comiat, ja després de la ignominiosa sentència del Suprem espanyol.

La frase ha fet parlar l'afició indepe a les xarxes. Alguns, per desqualificar-la, altres -entre els quals em compto- per donar-hi suport. Sí, crec que el president té raó, i que les institucions autonòmiques són un obstacle per a fer efectiva la ruptura radical que suposa la independència. Crec que en la darrera etapa -la que s'inicia el 21D del 2017- això s'ha anat fent evident, i que Quim Torra ens ha donat la raó a alguns que ja fa un cert temps que ho dèiem. I potser ell mateix també ja s'ho imaginava abans i tot d'esdevenir president, si llegim amb atenció l'entrevista.

Abans de continuar, un aclariment per als que han rebut la reflexió del president, i les mostres d'acord que ha suscitat, amb una bateria de desqualificacions estil twitter: ràpides, sarcàstiques i directes a la jugular. Amb poca argumentació i molt d'afany de burla. No, jo no proposo que l'independentisme no es presenti a les eleccions, ni abolir l'autonomia i retornar-ne les competències a Madrid. Tampoc no renuncio a l'herència històrica de les experiències de govern més o menys autònom dels segles XX i XXI, de la Mancomunitat a l'autonomia actual, passant per la Generalitat republicana, i no em sap greu de reconèixer el seu paper cabdal perquè Catalunya hagi sobreviscut com a comunitat nacional diferenciada. I posaria la mà al foc que el president Torra tampoc volia dir res de tot això.

En l'entrevista a Vilaweb en què primer va pronunciar la frase, Quim Torra -un home culte que coneix bé la història del catalanisme- explica que l'independentisme no és l'evolució natural del catalanisme, sinó una altra cosa, que té un objectiu rupturista i que, per tant, no pot seguir els mètodes tradicionals del catalanisme. Jo hi afegiria que l'independentisme triomfa quan la gran majoria de votants catalanistes s'adonen dels límits del catalanisme amb la sentència de l'Estatut, l'any 2010. No: el llegendari "pactisme" català tan enyorat per alguns no serveix per a construir el país que la majoria social de la Catalunya del segle XXI anhela, com sí que havia servit per a dotar el país d'un autogovern que el fes progressar materialment malgrat les seves limitacions financeres i competencials, incrementar la consciència nacional dels seus ciutadans i preservar-ne -amb penes i treballs- els signes d'identitat, molt especialment la llengua.

De fet, encara avui en dia val la pena -i molt- que les institucions d'autogovern tinguin majoria independentista, i que el govern autonòmic sigui d'aquesta mateixa orientació. No és el mateix un conseller d'Educació d'ERC que un de Ciutadans, ni que la política lingüística depengui d'un departament de JxCat que no pas que ho faci d'un càrrec del PP. El mateix Torra, malgrat la seva fama d'activista no gaire interessat en la gestió de les competències autonòmiques, podrà presentar un full de serveis més brillant quant a la gestió de la pandèmia de la Covid-19 que no pas pel que fa als avenços cap a la independència.

Però això no invalida la reflexió del president, llevat que l'única intenció de qui ho faci sigui desqualificar-la a la lleugera. La Generalitat de Catalunya (govern, administració, Parlament) és una institució que, en la seva versió actual, forma part de l'organització institucional regulada per la Constitució espanyola (CE) del 1978, que n'és la norma jurídica fonamental, interpretada d'acord amb la doctrina del Tribunal Constitucional (TC) espanyol i del conjunt del poder judicial d'aquell país, encapçalat pel Tribunal Suprem (TS). Les autoritats i els funcionaris que en depenen -tots- estan obligats a complir la constitució i el conjunt de l'ordenament jurídic espanyol, així com les resolucions del conjunt de jutjats i tribunals espanyols. Les lleis que aprova el Parlament de Catalunya s'han d'ajustar estrictament al marc competencial que deriva de la CE. 

Algunes de les lleis del Parlament expliciten aquest sotmetiment. Per exemple, la llei 10/1994, d'11 de juliol, de la policia de la Generalitat - Mossos d'Esquadra, disposa en el seu article 11.1, apartat primer, que la primera obligació del Cos de Mossos d'Esquadra és "complir i fer complir en tot moment la Constitució". No cal dir que, quan fan funcions de policia judicial, els Mossos d'Esquadra, com totes les altres policies, estan a les ordres dels jutges, tribunals i fiscals competents (espanyols, per descomptat).

Tot aquest entramat de lleis, organismes i funcionaris autonòmics sotmesos a la Constitució espanyola del 1978 i la resta de l'ordenament jurídic estatal -interpretat, recordem-ho altra vegada, pels tribunals espanyols, amb el TC i el TS al capdavant- no suposen cap més problema que els competencials mentre es mena una estratègia política i una acció de govern autonomistes. Els governs regionals de signe més autonomista tenen tendència a ambicionar més competències, en detriment de les del govern espanyol, la qual cosa ocasiona conflictes que, a vegades, acaba dirimint el TC. Una història que, als que recordem el pujolisme, ens sona molt familiar...

El problema ve quan es pretén dur a terme una estratègia política i una acció de govern independentistes. Com que el conjunt de poders de l'estat espanyol -executiu, legislatiu i judicial- es van tancar des de l’inici a qualsevol possibilitat de facilitar un camí acordat "a l'escocesa", a l'independentisme català només li restà avançar per la via "unilateral". Però com que, malgrat això, els dirigents independentistes volien evitar la imatge que buscaven el conflicte amb l'estat espanyol i una certa sensació de desordre o d'inseguretat jurídica, al començament del procés independentista (governs d'Artur Mas) va fer fortuna l'expressió que l'accés a la independència es faria "de la llei a la llei". Però de seguida l'estat espanyol va deixar clar que no estava disposat a transitar aquest camí suau i harmònic.

Del 2014 -i sobretot del 2017- ençà, els poders de l'estat espanyol han engegat un crescendo imparable de repressió contra l'independentisme català, com és sabut, que no es limita a la persecució dels dirigents i dels activistes independentistes, sinó que vigila, controla i fiscalitza l'activitat dels òrgans de la Generalitat. Dels Mossos d'Esquadra, acusats falsament de connivència amb el referèndum de l'1-O (ja hem conegut quins eren els plans de Trapero i la seva cúpula respecte del govern per poc que els tribunals els ho haguessin ordenat), i ara indistingibles dels cossos policials espanyols en la repressió de les manifestacions independentistes. Dels lletrats del Parlament, reconvertits en censors (amb la complicitat necessària d'alguns membres independentistes de la Mesa). Però també dels interventors de tots els Departaments de la Generalitat, amenaçats de represàlies penals si deixen passar un sol cèntim de despesa "sospitosa" de ser destinada a finalitats "independentistes" (l'ex-interventora general està processada per l'1-O), i del conjunt de polítics i funcionaris de la institució, amb l'espasa de Dàmocles de la repressió judicial espanyola permanentment al seu damunt.

Tampoc no es podran crear "estructures d'estat" (una altra de les expressions habituals en la política catalana fins el 2017), des de les actuals institucions autonòmiques. Perquè la Generalitat és estat, sí, però espanyol. A tots els efectes. Per alguna cosa el president de la Generalitat -bé que li agradava recordar-ho a Jordi Pujol- és "el representant ordinari de l'estat a Catalunya".

Per tant, el conjunt d'institucions autonòmiques s'han convertit, com diu el president Torra, en un obstacle per a la independència. I tant que sí. Perquè no són només institucions autonòmiques i no estatals, sinó que tenen tot de mecanismes per evitar qualsevol actuació que surti dels cada cop més estrets marges d'actuació que imposa la legislació espanyola segons l'interpreten el TC, el TS i la resta de tribunals espanyols. O sigui, que la confrontació política independentista amb l'estat espanyol ha de combinar la gestió de les institucions autonòmiques amb altres àmbits.

Quins àmbits? Se me n'acudeixen, ràpidament, dos: el carrer i el Consell per la República. Sobre el primer, deixo que parli algú que en sap molt més que jo, l'escriptor i exdiputat de la CUP Julià de Jòdar, i faig meves les seves paraules. Desmobilitzar la base independentista és un error que el moviment pot pagar molt car, i caldria revertir-ho aviat, malgrat que el coronavirus no ho posa fàcil. Sobre el Consell de la República, trobo que és una magnífica idea pèssimament portada a la pràctica, i que no ha assolit cap de les moltes potencialitats que té. Convé urgentment dotar-lo d'una estructura eficient i d'objectius consensuats pel conjunt d'organitzacions independentistes representatives, i "despartiditzar-lo": els partits independentistes hi han de ser, però membres destacats no n'han de monopolitzar la direcció i la representació.

Bé, també es pot intentar una gestió excel·lent de l'autonomia limitada, infrafinançada, fiscalitzada i amenaçada, i a partir d'aquí ampliar la base fins que l'independentisme obtingui uns percentatges de vot tan abassagadors que facin que l'estat espanyol supliqui que s'estableixi una negociació per garantir una sortida de Catalunya tan poc traumàtica com sigui possible. Però mentre escrivia aquest paràgraf m'he adormit, i ara m'he despertat en sec: no el tingueu en compte, doncs, perquè devia somiar.

Per cert, constatar que l'autonomia pot ser un obstacle per a la independència no pot servir d'excusa per a qualsevol renúncia dels independentistes que governen. No es pot justificar que els Mossos deixessin acostar al Monestir de Poblet, el dia que el visitava Felip VI, la desena de manifestants de Vox que hi van anar amb banderes espanyoles, i aturessin per les males als centenars de manifestants independentistes que volien atansar-s'hi per a "saludar" el Borbó. I tampoc es pot admetre que lletrats de la Generalitat exerceixin l'acusació particular i demanin penes de presó per a activistes independentistes per suposades lesions a agents dels Mossos d'Esquadra, algunes de les quals no van requerir ni un sol dia de baixa mèdica. I no, per més que ho repeteixin destacats dirigents de JxCat, això no es conseqüència d'una obligació legal ineludible.

Però sí que vol dir que, com és normal, unes institucions constitucionals espanyoles com ho són les autonòmiques no estan dissenyades per a trencar el règim constitucional espanyol. Que poden ser un obstacle per a aconseguir-ho, i que, de fet, l'acció repressora de l'estat les hi ha convertides. I que assumir aquesta realitat no et converteix en un eixelabrat, sinó que implica reconèixer la complexitat de la lluita en què estem immersos. Com deia Màrius Torres, el poeta lleidatà que tant estima el president Torra: "El que importa és mantenir els ulls ben oberts, i esforçar-se a l'amarguíssim exercici de veure les coses tal com són".





Comentaris

  1. Ja era hora, home... d'escriure al bloc enlloc de piular efímerament malgrat tinguis molts seguidors, allò important és el que queda escrit raonadament.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí, m'agradaria argumentar una mica més extensament més sovint...però el twitter és còmode per dir el que penses sense perdre-hi gaire temps (tot i que, al final, Déu n'hi do quant n'hi passes badant-hi).

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Alhora i jo

Abstenció

Els meus vots 2014-2019: vacuna contra el sectarisme