L'hora crítica dels partits independentistes

El 16 de novembre del 2003, Josep-Lluís Carod-Rovira, per qui sento uns grans respecte i simpatia personals i polítics, cosa que no exclou el desacord amb algunes de les actuacions que va dur a terme durant la seva llarga trajectòria política, va portar ERC a fer miques el sostre electoral del partit des del 1977 -els 305.000 vots de l'ERC de Colom el 1995- en obtenir més de 544.000 vots a les eleccions al Parlament de Catalunya, que van traduir-se en 23 diputats, que també superaven àmpliament el rècord de 14 que l'ERC d'Heribert Barrera havia establert el 1980. Mesos més tard, el març del 2004, tornava a pulveritzar aquests registres, tot arribant als 650.000 vots a les eleccions espanyoles, que van proporcionar al que aleshores era el meu partit 8 diputats a Madrid (mai no n'havia obtingut més d'un, fins aleshores).

Cavalcant aquests excel·lents resultats, ERC va propiciar la formació del primer tripartit, presidit per Pasqual Maragall, sobre la base d'un programa centrat en dos objectius fonamentals: l'aprovació d'un nou estatut i la millora del finançament de Catalunya. A Madrid, ERC donava suport al govern del PSOE en minoria, assumint un paper no gaire diferent del que havia jugat CIU fins aleshores, com a contrapartida del necessari suport del socialisme espanyol al salt endavant en matèria d'autogovern a Catalunya, que el seu flamant líder Rodríguez Zapatero havia promès durant la campanya de les eleccions al Parlament del 2003 ("Apoyaré..."). Les crítiques del món convergent al pacte, que va comptar amb el suport massiu de les bases d'ERC, no van fer gaire efecte entre l'electorat dels republicans: la CIU del postpujolisme immediat, malgrat haver guanyat sorprenentment les eleccions en nombre de diputats, no oferia un horitzó nacional més ambiciós que l'acordat al Tinell amb el PSC i ICV, i a més arrossegava el pesat llast dels pactes amb el PP d'Aznar i l'esgotament del projecte polític que havia governat la Generalitat de Catalunya durant 23 anys.

Tres anys més tard, el 2006, la situació havia canviat dramàticament. El PSOE, que havia d'aprovar l'estatut que proposés el Parlament de Catalunya, va passar-li el ribot fins a amputar-ne elements essencials. La direcció d'ERC va haver de rectificar el seu suport a l'Estatut retallat després que les bases, per majoria abassagadora, decidissin que el partit havia de demanar el "No" en el referèndum ratificatori, i al vell partit republicà hi començava a sorgir un important moviment de crítica interna. Malgrat tot, en les eleccions celebrades el dia de Tots Sants d'aquell any ERC conservava 21 dels 23 diputats del 2003, i en qüestió de dies la direcció del partit reeditava el pacte tripartit, ara encapçalat per José Montilla, i que plantejava objectius molt més modestos, que Carod-Rovira, amb la seva habitual capacitat retòrica, condensava en les expressions "patriotisme social" i "pluja fina". Al cap i a la fi -van pensar els dirigents d'ERC- tot el rebombori no els havia afectat pas tant, i havien obtingut el segon millor resultat al Parlament de Catalunya d'ençà del 1980.

Aquesta vegada, però, les coses no van anar com a la legislatura anterior, i ERC va començar a encadenar mals resultats electorals. Molts dels seus votants no s'empassaven un pacte sense cap objectiu nacional que justifiqués que un partit independentista hi participés tot relegant novament a l'oposició la força guanyadora de les eleccions -aquest cop no només en diputats, sinó també en vots. L'interior del partit va entrar en ebullició, amb corrents crítics que qüestionaven l'actuació d'un govern sense ambició nacional, incapaç d'obtenir un finançament digne, impotent davant del col·lapse d'infraestructures clau per al país que continuaven essent gestionades pel govern espanyol i massa dòcil amb el govern del PSOE de Madrid, i amb una direcció bunqueritzada que no volia saber res de canvis de rumb, en què la fractura entre els dos màxims dirigents, Carod i Puigcercós, es feia cada cop més difícil de dissimular. La crisi econòmica i les primeres retallades van significar el cop de gràcia al tripartit montillista.

El novembre del 2010, les eleccions al Parlament de Catalunya deixaven ERC -liderada ja per Puigcercós- amb 10 diputats (menys de la meitat que quatre anys enrere), i 219.000 vots (416.000 el 2006). A l'espai independentista, fins aleshores monopolitzat per ERC (la CUP era una força modesta que només es presentava a les municipals, i tan sols a un grapat de municipis), hi van aparèixer dues noves forces: Solidaritat Catalana per la Independència, que va obtenir més de 100.000 vots i 4 diputats, i Reagrupament Independentista, que, amb gairebé 40.000 sufragis, va quedar-se sense representació parlamentària. Entre les dues, doncs, treien el 65% dels vots que va obtenir ERC. I això malgrat les greus turbulències que havia patit aquest nou espai polític en els mesos anteriors a les eleccions, que van fer que s'acabessin presentant les dues candidatures esmentades, i no només una, com estava previst i hauria resultat lògic, i que van perjudicar sensiblement les seves expectatives electorals. La resta de sufragis perduts per ERC anaven a les xarxes del vaixell convergent capitanejat per Mas, que encara no havia iniciat la singladura cap a Ítaca. Aquell 2010, però, també s'havia produït la sentència que va retallar encara més l'Estatut, la massiva manifestació contra aquesta sentència i desenes de consultes populars sobre la independència, seguint l'estela de la d'Arenys de Munt del 13 de setembre de l'any anterior. S'iniciava, doncs, el procés polític en el qual encara estem immersos. Però aquest article, pel que fa al relat històric, es queda aquí.

On vull anar a parar amb tot això? Doncs a l'actualitat, ni que no ho sembli. La història de l'ascensió i caiguda de l'ERC de la primera dècada d'aquest segle, en només 7 anys, demostra que quan els partits abandonen una mínima coherència entre els seus actes i el seu ideari, els electors els acaben passant factura, ni que no sigui de forma immediata. I m'atreveixo a dir que, com més va, més. Que en la societat de la informació i les xarxes socials el control que exerceixen els partits i els grups de poder econòmics i mediàtics sobre els votants cada cop és més feble. I hi afegeixo que en un espai polític com l'independentista, amb un considerable gruix d'electors altament polititzat i un nivell sociocultural superior a la mitjana, doncs encara més.

Els partits independentistes (sobretot ERC i JxCat, la CUP mereix una anàlisi una mica diferenciada) se senten forts després del cicle electoral d'aquest 2019 (eleccions al parlament espanyol del 28A i municipals i europees del 26M). A l'abril, l'independentisme va fer el millor resultat a unes eleccions espanyoles, amb diferència (va obtenir 22 diputats, quan la suma de CIU i ERC no n'havia assolit mai més de 19, i més d'1,6 milions de vots). El resultat va ser històric per a ERC, que va guanyar les eleccions espanyoles a Catalunya, cosa que mai no havia aconseguit un partit independentista, amb més d'1 milió de vots i 15 diputats.

A les eleccions municipals, on comptar els resultats agregats de les diferents formacions no és una tasca fàcil, l'independentisme va obtenir un percentatge de vots similar al de quatre anys enrere (sumant uns 100.000 vots més per l'augment de la participació), va mantenir tots els seus feus i va guanyar alcaldies simbòliques com les de Lleida i Tarragona, a banda d'obtenir una victòria a Barcelona que va acabar resultant insuficient, com és sabut, per a assolir l'alcaldia. ERC va ser de nou, i per primer cop a unes municipals, la guanyadora de les eleccions en número de vots, i la pujada del PSC es va produir a costa dels altres partits unionistes.

Finalment, a les eleccions europees l'independentisme va situar-se més a prop que mai del 50% dels vots vàlids emesos (va obtenir-ne el 49,71%), i, si no comptem els vots en blanc, resulta que la suma de vots de JxCat i ERC a Catalunya va superar la de tots els altres partits (grans, petits, anecdòtics i folclòrics) que es presentaven a les eleccions. JxCat i ERC van obtenir, doncs, la majoria absoluta dels vots a candidatures a les eleccions europees. La disputa entre els dos partits, en aquest cas, la va guanyar clarament JxCat, amb la candidatura que encapçalava Carles Puigdemont, que es va imposar a les quatre demarcacions catalanes i a la gran majoria de comarques, assolint un percentatge de vots (el 28,52%) que feia set anys que no es veia en el fragmentat panorama polític català.

Superada la triple cita electoral, doncs, els dirigents dels partits independentistes van sentir-se com els dirigents de l'ERC del 2006 encabat de de les eleccions que van propiciar la formació del tripartit montillista. Després de mesos de dures crítiques als partits provinents de les bases independentistes més mobilitzades, per la falta d'una estratègia política compartida capaç de reprendre el procés polític sobtadament interromput per l'aplicació de l'art. 155 de la Constitució espanyola, els resultats electorals d'aquests partits han estat, en conjunt, ben satisfactoris. Les crides a l'abstenció independentista, si alguna abstenció van fer augmentar, va ser la de l'electorat unionista. La crítica, ha verbalitzat cofoi més d'un dirigent partidista, era només "soroll de Twitter".

Així que, coneguts els resultats electorals, els partits independentistes (la CUP inclosa, lamentablement), van llençar-se a pactar sense complexos amb el PSC del 155 a diversos municipis de dimensions importants (ja sabem que els municipis més petits és bo que quedin al marge d'aquest tipus d'anàlisis, ja que les relacions personals entre els membres de les diferents candidatures pesen més que les diferències ideològiques). Alcaldes rellevants de partits independentistes, que havien guanyat les eleccions, van ser apartats del càrrec mitjançant combinacions que incloïen el PSC, que així aconseguia, a més, que semblés que el seu resultat havia estat molt millor del que havia estat realment. En aquest ball hi van ballar tots tres partits independentistes, però s'ha de reconèixer que les alcaldies més importants en joc (Sant Cugat, Figueres...) se les va endur ERC amb la col·laboració del PSC i la CUP. I encara se'n va salvar alguna de tan important com les esmentades o més pels pèls (o a canvi de pactes en institucions supramunicipals).

Com a resposta, JxCat, en un moviment que van impulsar els sectors del PDECAT més proclius a la reculada autonomista però que va comptar amb el vistiplau de tots els dirigents de JxCat, inclòs el president Puigdemont i exclosos només el president Torra i un grapat de diputats independents, va contraatacar al més pur estil convergent dels vells temps: pactant amb el PSC-155 la Diputació de Barcelona, pacte que implicava que la presidència de la que molts consideren la tercera institució de Catalunya per poder polític i sobretot econòmic fos per als socialistes quan podia haver estat perfectament per a un independentista. Ha estat aquest pacte de la vergonya el que ha fet vessar d'indignació les bases independentistes a les xarxes socials, a les converses de gent compromesa i als grups de whatsapp, provocant fins i tot les primeres mobilitzacions (modestes en nombre, això sí) contra la deriva sectària i autonomista dels partits independentistes.

De moment, però, les direccions dels partits no es donen per aludides. Als consells comarcals han sovintejat de nou els pactes amb el PSC per apartar el partit independentista més ben situat de la presidència, i en alguns casos atorgant la presidència a candidats socialistes, igual que a la Diputació de Barcelona. Per a ser justos, cal dir que ha estat novament JxCat, amb diferència, qui més ha practicat el pacte amb el 155.

Així estan les coses quan per a la setmana que ve s'ha convocat (després de gairebé 3 mesos de les eleccions!) el debat d'investidura de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol. Mentre escric això sembla que aquesta investidura resultarà frustrada per la manca d'acord entre el PSOE i Podemos, que a mesura que passen els dies es va fer més evident que es deu només al fet que el PSOE (i les forces vives del règim del 78 en general) no toleren cap dissidència en la qüestió catalana. El PSOE no vol al govern ministres que s'oposin a una nova aplicació de l'article 155, i, com ha dit textualment Pedro Sánchez, no accepta un vicepresident (Pablo Iglesias) que consideri que els presos polítics catalans són, efectivament, presos polítics.

Però, si no fos per aquesta manca d'acord entre els dos partits de l'esquerra espanyola (i perdó per abusar del tòpic i continuar situant el PSOE en l'esquerra), ERC ja ha dit per activa i per passiva que "no bloquejarà" la investidura de Sánchez, tot abstenint-s'hi. De fet, el seu portaveu a Madrid, Gabriel Rufián, gairebé suplica un acord PSOE-Podemos que eviti noves eleccions. JxCat, per la seva banda, es debat entre els partidaris de la reculada, que volen "fer política", això és, regalar la investidura a Sánchez, i els elements independentistes més conseqüents, encapçalats per Quim Torra (i sembla que també per Puigdemont, en aquest cas) que es mantenen en el No a la investidura del president d'un govern espanyol que el dia que no demana penes de presó indecents per als presos polítics mitjançant l'advocacia de l'estat espia els delegats del govern català a l'estranger i persegueix judicialment que es tanquin les delegacions.

A mi em sembla que si l'independentisme dona suport de franc a la investidura del president d'un govern espanyol que no vol ni parlar-hi, que menysprea constantment els seus representants i que en reprimeix molts militants i dirigents haurà traspassat un Rubicó de difícil tornada. Que pot ser com la signatura del segon tripartit, que molts votants independentistes d'aleshores van considerar un punt de no retorn. I que llavors serà quan molts d'aquests votants tornaran a mirar cap a la CUP (si culmina satisfactòriament el seu procés de redefinició i recomposició) o cap a noves ofertes que es puguin anar concretant. Que el crèdit dels votants no és infinit, i que una cosa és votar els mateixos partits de sempre amb el nas més o menys tapat i davant la falta d'alternatives viables, per no afavorir l'unionisme amb l'abstenció, i l'altra empassar-se gripaus king size d'impossible digestió.

Perquè es produeixi un transvassament de vots cap a noves opcions, tanmateix, no n'hi ha prou amb què el personal estigui fins els nassos dels partits de sempre, de la seva manca absoluta de propostes de futur per a avançar cap a la independència, del seu sectarisme. Hi ha d'haver alternatives viables, com he dit. Crítiques però no incendiàries, contundents però no ofensives, rigoroses però no arrogants. Que distingeixin entre enemics i rivals. Que estiguin disposades, si cal, a jugar en equip amb aquells als que critiquen, per portar-los a posicions més productives i conseqüents. Que sumin des de la discrepància, que aconsegueixin moltes esmenes parcials però no acceptin només una esmena a la totalitat. Que no considerin els altres independentistes una colla d'ineptes o traïdors, seguits cegament per xaiets enganyats (mira, com ens caricaturitza l'espanyolisme a tots plegats). Que no facin befa del patiment dels que més pateixen. No és tan difícil. Si ho aconsegueixen, els partits d'ara els posen molt fàcil que se'n surtin en un futur proper. I si se'n surten, li anirà millor al moviment independentista i al país sencer. N'estic convençut.