L'hora crítica dels partits independentistes
El 16 de novembre del 2003 , Josep-Lluís Carod-Rovira, per qui sento uns grans respecte i simpatia personals i polítics, cosa que no exclou el desacord amb algunes de les actuacions que va dur a terme durant la seva llarga trajectòria política, va portar ERC a fer miques el sostre electoral del partit des del 1977 -els 305.000 vots de l'ERC de Colom el 1995- en obtenir més de 544.000 vots a les eleccions al Parlament de Catalunya, que van traduir-se en 23 diputats, que també superaven àmpliament el rècord de 14 que l'ERC d'Heribert Barrera havia establert el 1980. Mesos més tard, el març del 2004, tornava a pulveritzar aquests registres, tot arribant als 650.000 vots a les eleccions espanyoles, que van proporcionar al que aleshores era el meu partit 8 diputats a Madrid (mai no n'havia obtingut més d'un, fins aleshores). Cavalcant aquests excel·lents resultats, ERC va propiciar la formació del primer tripartit , presidit per Pasqual Maragall, sobre la base d'